X

Sol, podrit en la misèria

La vida se'm consumeix

Com si fos un cigarret

Dia rere dia la rutina perdura

No hi ha il·lusió

I encara menys, esperança

Els cel és taronja, del foc que crema

Que crema dins de les ànimes en pena

La pluja s'evapora

I la humitat es barreja amb la pudor

Els cadàvers s'apilonen

Els soroll d'ossos trencant-se al meu pas

Un crani rodola carrer avall

L'apocalipsi és aquí

Els pocs que viuen mengen de la carn dels morts

És bonic el món, quan està mort

No calen imatges tètriques per saber que està mort

Els exemples no serveixen

Obrir els ulls i adonar-te de les coses

És com xocar amb un vidre fred al mig de l'hivern

És una caixa de vidre

D'on no en vols sortir i d'on no ten deixen sortir.

Tothom et mira i se'n riu

Peró tu notes el vidre fred

Fred com un món mort.

IX

Un bloc de notes

El meu cap son fulls quadriculats en blanc

On els omplo amb tinta des de que em vaig adonar que res tenia sentit

Somio amb allò, m'obsessiono amb això...

Objectius,il·lusions, motius per a continuar amb la vida

Els apunto al meu cap

Per a no oblidar per a que he de viure

La llista ja comença a pesar i a ser massa extensa

És normal, ni tan sols recordo la frase anterior

Tot lo acumulat a la llista hi porta temps

I hi perdurarà

No estic capacitat, ni es possible realitzar-ne alguna

Ara me'n dono conte

Cada cop que obro aquesta maleïda llibreta no hi soc del tot

No és una llista d'objectius

Són els fracassos dins del meu cap

Els que me creat, i tots els que se del cert que vindran

Tot ho escric aquí

Tot és un fracàs

O és que l'objectiu de tot és que un mateix vegi i predigui el seu propi fracàs?

Això no és possible

Foc al bloc!

VIII

Una finestra

Antiga, en un àtic antic

On encara hi fa olor a humitat i a records guardats

Obres els plafons de fusta tallada

La llum de l'alba inunda les meves pupil·les

Entremig de la teva silueta observo

Una finestreta on es veu el món

La costa

Olor a sal, soroll de gavines cridant

La sorra de la platja llisa per el vent de la nit

Barquetes amarrades i bellugant-se al ritme de les onades

Esperant al patró

Els precipicis de les muntanyes que van a parar directament al mar

Colors vius i fred de rosada

Aigua plàcida, ni un rastre d'humanitat

Una brisa tranquil·la entra de cop per el finestral

I belluga la teva cabellera

I en surten espurnes de les puntes dels cabells

És màgic

Estirat contemplo l'escena

Com si d'un quadre, d'una obra mestre, es tractés

No vull mourem, no fos cas que alguna cosa canviés

Amb prou feines intento respirar

Pinto cada detall amb la mirada i l'emmagatzemo

Perquè se que no durarà

Al mínim parpelleig, a la mínima respiració, al mínim moviment...

Tot s'esvairà

Com les estacions de l'any, com un tren que se'n va

Com un sentiment espontani

Com la vida mateixa

Tot caducarà.

VII

No m'importen el milers de quilometres

No m'importen sis cruïlles

No em costa patir

No em costa enyorar

Puc canviar

Puc negociar

M'agrada xocar amb la mateixa paret tres-cents cops seguits

M'agrada pensar que la paret és falsa, un decorat

I que tard o d'hora caurà

No m'importa enganyar-me

I saber que ho faig

No m'importa ser ignorant

I saber que tot és irreal

Perquè se que la distancia és gran

Peró m'adormo i et puc acariciar

Sí, els somnis sempre seran somnis

Peró escollim

Somiar vius o viure en els somnis

Jo escullo el somni somiat per una vida del meu somni

On tu hi vius.

VI

Em mullo

Peró m'és igual

Una pluja suau i fina cau sobre el meu braç

Em relaxa, és com si algú t'acariciés

Una melodia harmoniosa es taral·leja dins al meu cap

M'elevo molts metres per sobre els caps

S'il·lumina tot

I tot es crema

Després de la tempesta ve la calma

Una calma en forma de pluja sobre el meu braç

L'aigua es genera d'un núvol dins un cap

Probablement sigui del teu

Probablement m'equivoqui

I les gotes vinguin de més enllà

O del bassal que s'ha format

Un bassal replet de llumetes movedisses per les ones

Les ones avancen i evolucionen gracies a les altres ones

Em sento ona

Necessito llumetes, ones que m'empenyin

Un bassal...

I gotes.

V

Ennuvolat

Estic ennuvolat

El meu cap es fugisser

La meva consciència va i be

Miro fixament i els ulls compensen a desenfocar

De cop no hi soc

Com boira, el meu cap s'escampa

Recorre tots els passadissos i travessa la porta per la petita escletxa que hi ha a sota

Lluita contra les corrents fredes i contra els aires condicionats

Segueix per els carrerons obscurs

Impregnant a la gent d'humitat i rosada

Arriba a la teva finestra

T'observa plàcidament, la llum de la lluna il·lumina i ho fa bonic

Es l'únic núvol que hi ha sota el cel estrellat

Vol tapar-te i ajudar-te

S'aferra de valor i es fa negre, dens i fort

I es decideix

Entra per la escletxa

Quan i te un peu, de dins teu surt un fort llampec

I el fa tronar, i ploure

De cop surt i es dissol

S'escampa, com la boira

I cobreix tot el cel amb una manta suau i esponjosa

Dona sensació de tranquil·litat

A poc a poc va tornant, al meu cap

I per desgracia recobro la consciencia

Fins que no torni a pedregar

Continuaré ennuvolat.

IV

 Tot rutlla i tot va bé

Tot funciona i tot es bonic

Perquè tot es una merda

Tothom et diu que no et pots queixar

Que tens una vida per envejar

Perfecte i bonica

Que hauries d'estar orgullós

Del que as fet i d'on has arribat

Somrius intentat complir amb la sensació d'orgull

Peró la rialla et perfora el crani

Mantens la rialla, no pots evitar-ho

Tot i que passa a ser diabòlica, malèfica i trastornada.

Que creu la gent? No hi han vides a envejar

Perquè ells n'envegin una, a aquest mateix li a d'agradar?

Continues amb la rialla i l'espatlles

Trenques la vida i l'engegues a la merda

Gaudeixes durant hores, fins i tot dies

Ningú t'enveja i et tornes invisible

I t'agrada

Peró sortir del cercle et porta a entrar al cercle

Quan se t'adapta el pensament, tornes a ser inconscient

Enveges la vida perfecte dels altres

On tot els hi rutlla i els hi va bé

On tot els hi funciona i els hi és bonic

Enveges la seva vida i hi entres per a viure-la

Ells en surten per anar a la teva

Es un cicle repetitiu de cicles repetitius

Serà millor que em quedi a la frontera.

III

Vull agafar, plegar i marxar

I no saber quan tornaré ni si ho faré

Probablement que no arribi ni a la cantonada

Probablement mai surti de casa

De somnis, passions i idees no men falten

No se on vaig

Probablement m'equivoqui

Millor, així podré reiniciar evitant els sotracs

No necessito mapes ni brúixoles

Ho fabrico al meu cap i el camí s'hi adapta

No necessito girar-me per comprovar que el copilot hi és

Se que hi és

Probablement no

Però soc feliç creient que hi és

No penso aturar-me

Tinc pressa per acabar

Per acabar sense saber on era l'inici

Inventar-me un nou punt d'origen al meu gust

I així tornar a iniciar

On res serà igual solament qui m'acompanya

Una vida com un camí

Un camí fen vida

II

Ei! Ei! Aquí fa mala olor.

De que és aquest olor tan agradable?

Em recorda a alguna cosa.

És una olor quotidiana

Alguna olor característica d'alguna cosa d'ús diari

No la sents?

No t'agrada?

Es forta i àcida i et crema les entranyes,

Peró m'agrada i m'alegra la vida

La recordo, la sento a les ciutats,

Als transports públics, a la feina

Als mercats, als ascensors, a les discoteques,

Als hospitals, a la televisió,

Als bars i al parlament.

Ei! Ei! Pensa, tothom fa aquesta olor?

I això? Perquè augmenta la olor?

Cada cop a més llocs i més forta

Cada cop més desagradable per a tots i més agradable per a mi.

Desisteixo i hi deixo de pensar, no ho entenc.

Pujo al lloc més alt, i observo la humanitat.

Una mosca es para al meu braç i intenta devorar-me sense èxit

Ara ho veig clar

Un núvol grisos i espès es forma sobra la humanitat a punt de descarregar

Ningú el veu, però tots el formen

D'ells i el seu núvol se'n desprèn la olor,

Olor a podrit; humanitat morta.

I

Una dona eixavuira

Camino pel carrer

Un noi juga amb el seu gos, creu que l'entén

Una noia fuma a la terrassa d'un bar, et mira, es bonica, es igual, es una metròpolis

No tornaràs a veure-la, i a ningú més dels molts que passen

Ho miro tot, tot ho he vist un munt de cops

Peró ho continuo observant com si hi hagués d'haver alguna cosa de nou

Res, com la gent

Caminen sense ser res

No tenen sentiments, no tenen expressió, no observen, no pensen

La seva vida es com un “zoom-in” fet amb una càmera

“Zoom-ins” que es creuen amb mes centenars de “zoom-ins” i no en son conscients

Algú esta a fora i et sorprèn

Fa preguntes a tothom i ni tan sols es planteja el perquè

Simules pressa

Pressa per tornar enrere i sortir del bucle

Sense remei, continues

A l'últim moment, abans d'aïllar-te

Accidentalment creues amb una mirada

És especial i et fica la pella de gallina

Reps a aquella persona i el temps s'atura momentàniament

És algú especial notes la seva puta vida 

La recordaràs sempre i sempre sabràs qui és

Fins al pròxim cop que la creuïs i no la recordis

Perquè la memòria afluixa i m'entra por

El cos em tremola i ningú em valora

Torno al meu racó i m'hi trobo: 

La meva puta vida